QUÈ FAN AQUELL PARELL?

En Raül i en Gabriel van desaparèixer de les Hortes de Caldes aquell dimecres insòlit ben d'hora al matí. L'un va marxar terra endins arrossegat pel maleït motocultor, l'altre se'n va anar navegant ingràvid cel enllà agafat al cordill d'una tomaquera.

 

Les primeres hores van ser d'incredulitat i d'incertesa. Els primers dies, de recerca. Les primeres setmanes, de tristor i de dol.

 

Ells dos també van passar per fases similars a les que van experimentar els d'aquest costat de la realitat. Al principi, en Gabriel es marejava amb el més mínim canvi de vent i no estava gens còmode sempre amb la postura de braç enlaire i de puntetes, com si anés a abastar un ramellet de cireres. En Raül, per la seva part, també les passava magres, s'ofegava, i cada cop que obria la boca se li omplia de pedres, li costava suportar la pressió de la terra damunt seu. Però, poc a poc i mentre intentaven contactar amb algú de l'altra banda, van anar familiaritzant-se amb l'entorn. En Gabriel va fer amistat amb els xerraires estornells, que el posaven al dia de les xafarderies més etèries. També va conèixer altres latituds amb el que li explicaven flamencs i cigonyes. Fins i tot, si en la soledad de les primeres nits passava por, el xot i el duc li venien a fer companyia.

En Raül va anar aprenent també dels seus nous companys d'habitat. Els talps li ensenyaren a obrir-se camí en un terreny tan espès i a orientar-se en la foscor. Els cucs li van ensenyar a treure profit d'un material com la terra. Les mussaranyes li feien companyia i el feien riure d'allò més fent-li passigolles. I agradant-li com li agradaven els bolets a en Raül, va aprendre com es collien des de sota. Ja n'és un expert.

 

Va ser llavors quan, no em pregunteu com, en Raül i en Gabriel van poder establir contacte amb en Ramon, i el van posar al corrent de la seva nova situació.

I en Ramon també se'ls va sincerar. I els va explicar que passades les setmanes tot s'havia calmat, i  Caldes tornava a funcionar més o ménys com abans del fatídic dimecres.

En Gabriel li va preguntar com s'ho feien allà on ell treballava, doncs hi era del tot imprescindible, l'empresa el necessitava sempre al cent per cent. En Ramon li va contestar que ja havien posat al seu lloc un altre de més jove i amb menys nòmina i que se'n sortia prou bé. Les coses d'en Gabriel ja les havien entaforat en una caixa de cartró i cap a casa seva, que les llencin ells.

En Raül li va preguntar per la seva família, per com estava la seva dona, que deuria tenir un disgust i una depressió monumental; i pels seus fills que tant l'estimaven. En Ramon, una mica avergonyit va dir-li que no patís per la dona que s'havia quedat ben tranquila sense les seves Raülades, i els fills, petits com són, s'han adaptat fabulosament al canvi, i que avui eren a Port Aventura amb els tiets.

 

Saps què, Ramon? Que no tornem, que ja no fem cap falta, i encara faríem nosa si tornàvem. I que aquí on som tot és més senzill i clar.

 

Jo, en Silvestre, per la meva part, torno demà mateix, que només estic de vacances. Però creieu-me, si marxeu per gaires dies, rellegiu-vos el conte i vigileu.

Ara ja esteu avisats. Bona nit.

 

Silvestre Entredàlies

EL MOTOCULTOR I L’ESCALA (2a part)

 

El dimecres que arribava semblava normal. Però aquella nit els gossos havien estat bordant hores senceres, va córrer un vent sec i laminat constant; les gallines estaven neguitoses i feia dies que no ponien ni un ou. Aquella matinada la Font del Lleó cremava com mai, i els gats del carrer s’amagaven espantats pels racons.

Abans de trenc d’alba, per esquitllar-se de la calorada de migdia, els dos amics ja eren a la feina. En Raül a llaurar la terra i en Gabriel a lligar tomaqueres. En Raül concentrat clavant les pales de la màquina ben fons, ben fons. - Quina força té, aquest motocultor -. I en Gabriel, dalt de l’últim graó de l’escala, extasiat fent un nus i un altre, lligant branques a les canyes, com en un mantra, ben alt, ben alt.

Una alenada de sofre i electricitat estàtica va cobrir la vall. Tot d’una, el cable de l’accelerador del motocultor es va travar a tota màquina, i l’eina anava clavant-se en la terra perillosament, imparable, en Raül va lluitar per parar-lo o desclavar-lo, però era difícil, i a més, sentia les mans com clavades al manillar.

En Gabriel, al mateix instant va perdre peu de l’escala, la qual li va marxar de costat contra les plantes.

En Raül patia i patia, cada cop amb el solc més fons i el motocultor entestat en clavar-se terra endins. Ja només treia les banyes on en Raül estava soldat. Suava pels descosits, tenia els ulls en blanc.

En Gabriel, en marxar-li l’escala, estirat com estava cap al cel amb el cordill  a la mà, quan l’escala va caure, ell no la va seguir i es va quedar agafat al cordill, penjat ingràvid, com si un globus de fira invisible el mantingués suspès en l’aire. S’hi va agafar ben fort i va mirar el terra, llunyà, estable. Hipnotitzat per la situació s’enlairà commogut, en passar per damunt del camp d’en Raül va veure’l en una histriònica posició. Semblava estar-se capbussant al mar, ja tenia mig cos immers en la terra.

 

Al cap d’una estona, aquell vent sec i sulfurós es va calmar, va sortir el sol i tot va quedar en tranquil, com si no hagués passat res. Quan baixaven els primers hortolans els va estranyar el fet de trobar-se un profund solc que acabava en sec, al bell mig del terreny d’en Raül, just en el punt on hi havia una sabata seva amb la sola mirant-los, amb un què d’interrogació.

I al costat de les tomaqueres d’en Gabriel, una escala mig tombada i un feix de cordills també formaven una postal ben estorada.

Van esperar, a veure si venien en Raül i en Gabriel, els van buscar pels voltants. - Potser han anat a esmorzar - , deien sense convenciment. – Potser han anat a dinar -, digueren més tard. Però no els van veure en tot el dia.

A hores d’ara encara no n’han sabut res. En Ramon i en Manel en saben alguna cosa més, però no piulen, els prendrien per ben bojos.

 

Silvestre Entredàlies

EL MOTOCULTOR I L’ESCALA (1a part)

 

En Ramon em va avisar. A les Hortes n’està a punt de passar una de grossa.

I, efectivament, els fets van ser sorprenents, encara que si en coneixíeu els protagonistes, potser no us sorprendran tant.

 
Les Hortes de Caldes de Montbui reguen les hortalisses amb aigües termals. És un exotisme que sorprèn als forans. Qui sap si aquesta característica produeix alguna influència sobre bledes i cogombres. És clar que no deu ser el mateix regar amb aigua provinent del desglaç, de pluja o de pou, que fer-ho amb aigües escalfades en les calderes d’en Pere Botero.

 
En Raül i en Gabriel són veïns de tros, allà a Les Hortes. Són amics de tota la vida, es van conèixer pelant-se els genolls darrere una pilota a les llambordes del Passeig del Remei. Des de llavors han estat inseparables. Són ben diferents l’un de l’altre, potser aquesta és la guspira de la seva mútua estimació. En Raül es capfica, analitza, qüestiona i es tortura amb tot el que l’envolta. S’entesta en arreglar tot allò que no va bé i esmenar totes les injustícies que copsa. En Gabriel és somniador, despreocupat i desconnectat. Un crostó de pa, empàtic i afectuós. Farien el que fes falta per un amic, un veí o un parent. Farien, i han fet.

 
Doncs bé, aquest estiu, en Raül havia trobat unes patates morades que li feia molta il·lusió de sembrar. En ell, qualsevol objectiu es transforma en obsessió. Les noves i mimades patates necessitaven una llaurada a fons, com més fons millor. De manera que es va posar a la recerca del motocultor més potent que pogués trobar.

L’eteri d’en Gabriel també tenia novetats en la seva porció d’hort. Unes tomaqueres molt vigoroses, altíssimes i frondoses a les quals admirava, els parlava fins i tot en vers. I les escoltava amb atenció per si els feia falta un glop de purí d’ortigues, una dutxeta de sulfat de coure o qualsevol altre requisit.

En Raül va trobar el motocultor més gros que havia vist mai per aquells verals. Inexplicablement estava en desús de feia molts anys, ple de pols i teranyines. Sota sacs i caixes trencades reposava oblidat en una barraca. - Agafa’l, i si el pots engegar ja el pots fer servir tant com vulguis - li va dir en Manel -. Però jo no ho faria, aquest motocultor porta molt mala astruga. En Manel fa moltíssims anys que era a Les Hortes, n’és l’arxiu vivent. Es va resignar a que el jovenet no li fes ni cas. - Au, fes el que et doni la gana, Raül, que jo no vull saber-ne res.

 
En Gabriel seguia lligant tomaqueres. Va haver de portar-se una escala per poder-les abastar.

Amb unes canyes llarguíssimes, des del Sindicat es veien sobresortint per damunt de les altres tomaqueres i mongeteres que semblaven tenir l’alçada d’un enciam. Finalment, en Raül va posar a punt el motocultor. Una bona petrolejada al carburador, cables nous, bugia neta. A la tercera estrebada, i un cop ajustat l’estàrter el va engegar. Bramava àvid de gratar terrossos nous, després de tant de temps tancat a la barraca semblava ben afamat.

 

(al setembre tindreu la continuació)

 

 

Silvestre Entredàlies

LES BALANCES

 

No crec gaire en l’astrologia, però potser perquè vaig néixer sota el signe de Balança tot ho sospeso. Cada realitat amb la que topo la sotmeto al judici dels platerets.

Les petites coses de la vida les valoro amb aquesta eina. En quantifico els pros i els contres. Res de dogmatismes. Res perquè sí. Res perquè no.

Un dels gestos més senzills és prendre’s un cafè. Abans d’aturar-me en un bar a fer-lo, valoro per una banda que m’aclarirà les idees, i què carai, que m’agrada; i per l’altra, que arribo tard i que ja en prenc prou de cafès, i avui no tinc l’estómac gaire fi. Doncs bé, poso raons a un i a l’altre platet de la balança i decideixo.

 

Un dels aspectes més complicats i primordials amb els que ens encarem en la nostra existència és la religió. La religió ens ha determinat com a individus i com a societat, en l’actualitat i en la història. Aquí i gairebé arreu del món.

Aquesta supremacia, aquesta importància majúscula que tenen les religions les fa estar per damunt del raciocini. Es blinden amb misteris i altres artilugis per evitar les balances. La seva superioritat, jo fins i tot en diria supèrbia, ens fa sentir ridículs amb la nostra balanceta a la mà.

Aquesta circumstància permet la seva perpetuació i dóna peu a que els més espavilats les manipulin, ens donin gat per llebre i ens recordin que qui posi el gat a la balança cometrà pecat mortal.

Aquest blindatge, aquesta inviolabilitat ha estat garantia de continuïtat de les religions. Aquesta mateixa autoprotecció pot provocar desprestigi, i propiciar que irreverents com jo gosin disseccionar-ne els argumentaris.

 

Dons bé, jo, descregut de mena, iconoclasta plaent, i nascut sota el signe de Balança, desobeeixo i poso la “nostra” i totes les religions, una per una, i en conjunt als platerets de la meva discreta balança.

La religió pot reconfortar, d’acord, però també pot reprimir.

 

M’ha fet escriure sobre això una foto que van portar els diaris dies enrere. La imatge mostrava com, en nom de la religió, una colla de creients (islamistes d’ISIL) tenien lligats i amuntegats en una fosa, una altra colla de creients (chiís), que morien santament metrallats per Kalashnikovs beneïts.

Fent moviola podem recordar que  aquest no és un fet puntual ni anecdòtic. Ni en el temps ni en l’espai. És el pa de cada dia des que l’home és home, o més ben dit, des que la humanitat és religiosa.

Reconec que a l’altre plateret de la balança també hi ha hagut molt de pes. I, d’altra banda, no hi ha dues balances calibrades exactament. Però tinguem com tinguem tarada la nostra balança personal, l’important és que la fem servir per tot, no només per si ens bevem o no un cafè. I que tot, absolutament tot, per sagrat que sigui, té material per els dos platets, i hem de tenir la gosadia d’analitzar-ho.

 

Potser cal valorar si la religió ha estat un bé per a la humanitat i s’ha de seguir promovent o si pel contrari, ja ha fet prou mal i és hora d’anar-la superant per criteris més humanístics i menys dogmàtics.

I com deia Martí i Pol: “en acabat que cadascú es vesteixi com bonament li plagui”.

 

Silvestre Entredàlies

 EL MANUAL DEL BON CIUTADÀ

 

M’agrada el civisme, i que pel carrer tot rutlli amable i plàcid. Per aquest motiu estic recopilant informació de cara a confeccionar un Manual del Bon Ciutadà, per què ens sigui més fàcil assolir una bona convivència.

Quan el tingui enllestit m’entrevistaré amb les autoritats municipals, comarcals, nacionals i estatals per què ells , un cop l’exposin a Qui Mana, me’n donin el vistiplau, tot fent-m’hi les correccions que els semblin oportunes.

Ells ens mostren exemples i ens llancen missatges per què inferim i anem confeccionant un nou codi de conducta. Els casos exemplaritzants que ens brinden, és clar, fan patir molt als ciutadans afectats directament. És per què així ens quedi prou clar als altres.

La feina que m’he proposat és analitzar a fons els missatges, optimitzant-ne el rendiment, i fer un manual eminentment pràctic, una eina en la línia dels tan exitosos llibres d’autoajuda.

D’aquesta manera estalviarem molts dels dolorosos “avisos per a navegants”, i a la vegada, el nostre comportament millorarà abans, estalviant-nos mals tràngols, disgustos i feina feixuga als estaments policials, judicials, als polítics i a la premsa.

 

Quan tots tinguem ben clara la nostra nova situació i rol social, i l’assumim, la convivència serà més plàcida i gaudirem d’un llarg període de pau social, una mena de “cuarenta años de paz” en versió 2.0.

I en acabat, a mi m’erigiran un bust en un parc públic, on la ciutadania em podrà lloar i els coloms se’m podran cagar.

El meu manual es podrà, en un futur, utilitzar a les escoles substituint tots els pesats llibres de text i els seus sempre polèmics temaris. D’aquesta manera, pobres criatures, no els ompliran el cap amb idees que vés a saber cap on derivaran en aquells cervellets immadurs.

 

Bé, com a primícia us presentaré les primeres anotacions desendreçades que he pres pel Manual.

 

1. Pel que fa a les manifestacions, evidentment les hem d’evitar, només podem prendre-hi mal, però si ens hi trobem immersos, i mentre en sortim, un sobtat impacte ens buida un ull, hem de marxar cap a casa, discretament, sense fer-ne escarafalls. Ens aplicarem una mica de tintura de iode i pensarem amb encert que el causant ha estat un esternut mal controlat o un mal cop d’aire.

2. Si, al barri del Raval, un seguit d’uniformats ens sembla que ens atonyinen fins la mort, marxem tranquils cap a la Casa del Pare. Per més que ens ho sembli i les càmeres ens vulguin enganyar, els servidors públics van actuar correctíssimament i d’acord amb els protocols establerts.

3. Si ens trobem a la Plaça Molina i volem tenir un atac, que sigui de cor, immediatament vindran els serveis sanitaris a reanimar-nos. Si per el contrari, l’atac fos de tipus nerviós o psíquic es podria interpretar com un atac a la convivència o al sistema, comportant-nos conseqüències funestes.

4. Les senyores de Terrassa, quan assisteixin a Primeres Comunions i es trobin un prohom de la pàtria en plena campanya, l’hauran de lloar inequívocament i amb testimonis, i sobretot, mantenint una distància de seguretat.

5. Al Twitter, eina diabòlica, només piularem afalacs i rodolins pastorils i demanarem que es tanqui per si algú se li acut escriure-hi coses lletges. Ja veurem com ho fem amb els cafès dels  pobles i els bars dels barris.

6. I, finalment, és molt desaconsellable tenir un blog a internet i alimentar-lo periòdicament amb escrits i conyetes que poden incomodar a la gent de bé i esperonar eixelebrats, o pitjor, despertar en algú el perillosíssim esperit crític.

 

 

 

Silvestre Entredàlies

EL LLENYATAIRE DE FRIGERBURG

En Vladimir és el llenyataire de Frigerburg.

Ell ha estat l’únic, en aquests últims anys que baixa llenya al poble en quantitats abundoses i a un preu més o menys assumible. Ha fet tractes amb el llop, s’espanten mútuament i la por els fa respectar-se.

Totes les famílies de Frigerburg s’han acostumat a tenir la casa calenta els llargs hiverns continentals. No fan cas de les xafarderies que parlen d’un Vladimir poc honrat i dels seus negocis obscurs amb les feres del bosc. L’escalfor de les llars depèn de l’arbitrarietat de Vladimir.

Com més fred fa, més cofoi es passeja Vladimir per Frigerburg, embriagat per l’olor acre dels carrers, mira enlaire i compta les xemeneies que fumegen, trepitja fort les llambordes conscient del seu poder. Saluda als vilatans i vilatanes amb una simpatia proporcional a la temperatura interior de les seves cases i a la flama de les seves calderes. Els veïns vinclen l’esquena. Com més fredolics, més gran i més tremolós és el somriure que li dediquen, recordant els penellons.

A en Vladimir se li permet tot. Alguns diuen amb la boca petita, i sobretot a l’estiu, que no paga prou bé als seus treballadors del bosc, que els explota, que els té amenaçats. També es xiuxiueja que casa seva és l’infern, que crida a la dona i pega als nens. Però amb l’arribada de les primeres neus tot se li perdona, al bo del llenyataire.

Se l’ha vist en festasses amb amigots seus, amb noietes que de tan distretes no saben ni l’edat que tenen. Tot, tot se li disculpa, no fos cas que pugés un cèntim el preu del combustible.

Hi ha veïns díscols, que parlen que és possible passar l’hivern sense la llenya d’en Vladimir, els altres se’ls miren encuriosits, sense que se’ls noti gaire l’interès.

Diuen que els boscos d’allà dalt s’estan quedant sense fusta, tothom ho sap i ningú ho vol sentir. I que la combustió d’estufes, llars de foc i calderes està fent malbé l’atmosfera.

Potser ha arribat el moment de buscar alternatives, de potenciar les ja existents. Hi ha altres maneres més netes, i més locals i honrades d’obtenir energia.

Un tipus nou i respectuós d’energia ens lliuraria de reverenciar al vell Vladimir i ens permetria mirar als ulls als nostres fills. I dormir tranquils cada nit. I ens faria més lliures.

Però tot objectiu costa un esforç en aquesta vida. Molt sovint comoditat i dignitat tenen difícil coexistència.

Diuen alguns, a Frigerburg, que els mesos que venen ara de bonança climatològica cal aprofitar-los per adequar i fer millores en aquest sentit i de cara a l’hivern que ve.

Cal pensar globalment i actuar localment i els canvis esdevindran.

La política internacional, la geoestratègia i la gestió de recursos a nivell planetari és complexa, d’acord. Però només és complicada en la forma, en l’entramat de circumstàncies i teranyines d’interessos i relacions. Però el fons pot ser tan senzill com al poblet de Frigerburg.

La sobirania energètica proporciona llibertat a les comunitats. Quan la energia està en mans d'uns pocs  facilita tiranies i abusos per part de qui en gestiona el control.

Si en lloc de parlar de Frigerburg i de llenya, parlem d’Europa i de gas, ja sabem a quin Vladimir fem referència.

 

 

Silvestre Entredàlies

 ADÉU QUICU!

Hi ha dies que acaben com han començat, o una mica pitjor. Arriba el vespre i et preguntes de què carai han servit aquestes últimes vint-i-quatre hores. Tota la jornada has estat amb el caràcter girat i només rebent sensacions negatives. Te’n vas a dormir amb el mal gust de les notícies i penses que demà serà un altre dia. Et fiques al llit emprenyat amb el món, i és clar, dorms malament, el bacallà del sopar t’ha donat la nit del lloro. I et lleves al matí, et rentes la cara, esmorzes i tornes a veure les mateixes cares de set déus, a escoltar les males notícies d’ahir. A l’hora de dinar, les converses resignades i minadores es repeteixen. No saps si armar la Mari morena o aixecar-te de la taula d’una revolada. En canvi, et tanques en la teva closca, i no et fa cap bé, et menja per dins. El dia torna a girar tort, no te’n surts.

La feina es fa feixuga i estèril altre cop. I a la tarda tornes a casa, i recordes que encara va sobrar bacallà d’aquell tan salat, i que te l’hauries de sopar. La cosa no millora.

I baixes de l’autobús. En sortir-ne hauries de notar alguna cosa canviant a l’ambient. La llum és més clara, la primavera avança a tota velocitat. Però tu no te n’adones, n’ets refractari.

S’empaiten uns pardals, xisclen embogits en el seu festeig. Tu, ni cas, capficat en la teva boira.

En el teu camí hi ha una paret orientada al sud. Un formigó gris plom ha estat invariable tot l’hivern. Avui t’hi està esperant una sorpresa. La glicina, discreta i adormida fa mesos, avui ja ha florit, és una orgia de gotims florals. Tot el mur és d’un violeta que amb el sol de capvespre llueix impactant. I tu, ni cas. Ara si que és clar que estàs fatal. No hi ha res a fer.

És llavors quan, per sorpresa, i per l’esquerra sents que s’acosta un evocador petardeig de motoreta. La màquina potser té més de cinquanta anys i el xavalet que la porta passa dels vuitanta. Gira el cap, alça la mà i et crida un agut –Adéu!

I li veus els ulls, vitals fins l’extrem, ni les grosses ulleres no els poden amagar. Et somriu franc, sincer, trapella com sempre.
Tu, sorprès, t’afanyes a reaccionar i crides ben fort per què et senti:

 

–Adéu, Quicu!

 

I amb la inquieta fumera del llarg i cromat tub de la moto, marxen entortolligades totes les  teranyines del teu cap, i s’envolen ben lluny, cel enllà.

Et quedes palplantat, allargant l’instant, arrelant-hi. I et sents brotar de cop i volta. Amb la crosta ben esberlada, respires fons l’aire nou i notes la necessitat de tornar enrere com si t’haguessis descuidat alguna cosa.

I llavors si, veus la glicina com llueix, com hi brunzeixen els abellots. De cop et sents content. I et fots a plorar com una Magdalena, no saps ben bé per què. Al cap d’un moment t’adones  que ha estat el Quicu qui t’ha girat com un mitjó només amb el seu passar i el seu gest, la seva presència.

 Arribes a casa i obres la nevera, en treus el bacallà, el poses en un platet i crides al gat que ja es llepa els bigotis. Ell content i tu més. Obres aquella ampolla de cava que guardes per les ocasions. Alces la copa tan amunt com pots i brindes pel Quicu.

 

 

Silvestre Entredàlies