diumenge, 11 d’octubre de 2015


M'HI VEIG EN ELS SEUS ULLS
 
 
Primer va ser la meva àvia, encara una nena, ella i el seu farcell, baixant del Pirineu a Barcelona per fer de minyona a casa d'una família de les que en deien benestants.
Després van ser les corrues de famílies esquinçades tramuntant a peu cap a Port-Vendres i Argelès.
Més endavant els pares de molts dels meus amics, amuntegats al “sevillano”, aquell tren carregat de maletes de cartró i costelles marcades.
 
Tots camí enllà on el somni és possible, on potser la vida valdrà la pena. Deixant darrere hiverns i sequeres. Farts d'omplir nínxols amb fills i avis per la fam i el fred. Embogits de cercar pels vorals de les carreteres marits i pares amb el clatell foradat d'un tret. Portant per sempre més a la pell les cicatrius del desarrelat.
 
Tots venim d'aquells immigrants, refugiats, fugitius de la fam, la misèria o la guerra. Mireu damunt els vostres farcits armaris i si sou honestos, encara hi sabreu veure la maleta de cartró dels pares. Al fons del calaix, sota les piles de roba interior de marca, hi trobareu aquell mocador de fer farcells de l'àvia. Trobareu l'espardenya, la lleganya, el penelló. No estem tan lluny.
 
Ens sentim incòmodes en la nostra post-comoditat quan algú ens fa notar que les maletes i els farcells són ben vius. Avui en dia n'hi ha que encara els porten a la mà, i ni ells ni nosaltres hem fet res per merèixer estar a un o a l'altre costat del filat. L'atzar fa que siguem parits tal dia, en tal família i en tal indret del món.
 
Com aquell granger que es gronxava en el seu porxo del Far West acaronant la culata del Winchester, per si venien els indis. Així se senten alguns, en fals. Defensant el que diuen que és seu i que en el fons saben que no ho és.
 
No es tracta de llàstima, ni de bonisme, és honestedat el que hem de sentir davant els germans de Síria, de Somàlia, que ens truquen a la porta.
I no és solidaritat, ni molt menys caritat cristiana el que cal aplicar. És justícia i un mínim rescabalament.
Dic rescabalament per què les injustícies no venen soles, o en altres casos, no es perpetuen soles. Aquestes realitats criminals són el veritable problema, no les migracions que ocasionen, com pretenen fer-nos veure, com si fóssim miops, les autoritats europees.
L’oligarquia del nostre primer món, juntament amb els sàtrapes del tercer món es reparteixen tot el pa, deixant engrunes per a la població europea i res més que pols per a l'africana.
Els pobles d'aquí i els d'allà som els veritables germans, enfrontats amb el poder mesquí d'aquí i d'allà, que també estan agermanats.
El mateix poder que ens vol fer creure que els enfrontats som els d'aquí amb els d'allà, siguem població o oligarquia.
 
Em sento responsable de la seva situació quan un gambià passa per davant de casa i em pregunta si tinc alguna cosa de ferralla. Me’n sento perquè al seu país no tenen forces ni capacitat, ni possibilitat per canviar l'injust marc internacional. Nosaltres, en democràcia, tips i preparats, sí que tenim les eines per propiciar un canvi en profunditat, malgrat tot no ho fem.
 
Doncs, mentre ens decidim a engegar la lluita, el mínim que podem fer és veure en els seus ulls els nostres i acollir-los com a germans que són.
 
Silvestre Entredàlies

1 comentari:

  1. Aish! Senyor Entredàlies... quanta raó que teniu.
    I ja veieu com continuen les coses. No hi ha dia que ens serveixin de primer plat unes imatges de persones abatudes, mortes de cansament i ara ja també de fred o directament ofegades en el seu intent de trobar una vida millor. O potser tant sols en un intent de viure.
    Doncs aquí estem. Fent el que es pot. Recollint aquelles peces d'abric que tenim arraconades a l'armari per portar-les a la Fabra i Coats el proper dissabte dia 7 de novembre. Que des d'allà, diuen, les portaran als refugiats, en tràiler fins les fronteres d'aquesta Europa de la que ja em fa vergonyar pertànyer per què no els deixa entrar.
    Salut!

    ResponElimina