OBRES
MAJORS
Una colla de
cosins comparteixen el mas de l’avi. Ell els hi va llegar perquè en gaudissin i
a l’hora el preservessin de l’atac del temps i el passessin, al seu moment a
les futures generacions.
Uns el
milloren, hi treballen, hi dediquen temps, esforços i diners per deixar-lo cada
dia millor.
Altres només hi
van a jeure sota els pins, fotre xeflis i becaines, no fent cas dels avisos que
els dóna la casa, de l’aixeta que degota, d‘aquelles teules trencades, ni de
les parets que s’haurien de pintar. Tan els fot que tot caigui a trossos,
mentre no sigui avui. Si ho arregla un altre, bé, si no que peti.
Són maneres
d’entendre la vida, de percebre l’entorn.
Hi ha hagut
societats, civilitzacions més respectuoses amb la natura, que la nostra. El mas
de l’avi no ens pertany, en som els responsables.
La nostra
societat capitalista, industrial, productivista, antropocèntrica, no té cura ni
estima prou l’entorn natural. L’explota i mira de treure’n el màxim profit. El
respecte, l’admiració i fins i tot el temor que li hauria de tenir a la Mare
Terra el trasllada cap a divinitats inventades per l’home, o fins i tot altres
entelèquies més vàcues.
La filosofia
del “merda pel qui quedi” és el que sembla triomfar.
De res servirà
educar els fills, procurar-los un futur, mirar per l’economia, o altres
qüestions de la societat si no afrontem el repte principal que tenim.
Hem de ser els
cosins que estimen i es desviuen pel mas, i fugir d’actituds conformistes i de
dropo.
S’ha acabat
l’època del Capità Enciam, quan els petits canvis eren poderosos. Ara calen
canvis profunds, estructurals i immediats si volem salvar la casa de tots. Ja
no per generacions futures, sinó per la nostra, atesa la velocitat en la que
s’està degradant el fràgil equilibri del medi ambient i del clima mundial.
La classe
dominant, l’establishment, ens volen fer creure que han passat de cop i volta
de no creure’s el canvi climàtic al convenciment d’haver fet tard per fer-hi
alguna cosa.
És la clara
estratègia de qui, tenint les eines a les mans, no té cap intenció
d’enfrontar-se a una situació que se li presenta. Primer negar l’existència de la
realitat, i immediatament afirmar que ja fa tard. Aquesta actitud l’eximeix de
qualsevol actuació. És pur teatre i ho sabem. Però és en aquest paradigma on
les empreses tradicionals, de les elits extractives i depredadores es troben
còmodes i poden seguir destruint la casa on vivim.
Potser en tenim
part de culpa nosaltres, les bases, els ciutadans, potser no hem pressionat
prou. Potser fins ara els problemes i les qüestions urgents no ens deixaven
temps i forces per els temes importants.
Però ara, el
clima i el medi ambient no només és el més important, també ha passat a ser el
més urgent.
No ens podem adormir
a la palla. Ara que hem vist que el problema és estructural i immediat hem
d’arremangar-nos i treballar de valent. Som l’última generació que pot salvar
l’herència de tanta i tanta gent que ens ha precedit i que ens ha llegat aquest
tresor. Sobre nosaltres cau la gran responsabilitat, ni ho van poder fer els
nostres pares, ni podran els nostres fills. I la nostra és l’única espècie de
l’ecosistema culpable del desequilibri i l’única que pot revertir-lo. Tenim doncs
un compromís envers el passat i el futur, i en vers tota la riquesa vital amb
qui compartim el planeta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada