REPETIM?

No era el millor dels móns, però era el seu i anava carregat de futur com cap altre.

Estaven enamorats, en tenien vint-i-tants i duien de la mà un xavalet de dos anys que els feia anar bojos. Era diumenge i tot passejant anaven a veure l’avi, el pilar de la família, a Sadr City on havia viscut sempre. En aquesta primavera de l’any 1989 tenia aquesta parella grans esperances i expectatives per al seu fill i per a un poble que tirava endavant amb alegria, malgrat el gran sàtrapa que els governava.

Ella era mestra, i estava orgullosa del seu sector. L’educació era universal, pública i gratuïta, i un exemple per a tots els països de la regió, com havia dit feia poc el mateix Kofi Annan.

Ell havia estudiat enginyeria mecànica i ara treballava en l’ampliació i manteniment de la xarxa d’aigua del país. Havien ja aconseguit que el noranta-dos per cent de la població tingués aigua potable a casa seva.

L’avi, que els esperava amb el te al foc, tenia un vell amic epistolar a Saragossa. Un dia de la seva llunyana joventut la casualitat els va unir per uns mesos i ja portaven més de mitja vida cartejant-se amb una freqüència més aviat irregular. El manyo li explicava sovint que l’Iraq dels anys vuitanta era molt semblant a la Espanya dels seixanta. Una forta dictadura en clara regressió protegida pels Estats Units, una societat civil amb desig actiu d’obertura i una economia creixent. Això no hi ha règim que ho aturi. L’avi, doncs estava il·lusionat pel fet que abans de morir veuria la dictadura caient com fruita madura, al seu temps, i sobretot des de dintre.

Però el dos d’agost del 1990 la situació va fer un gir inesperat. El gos iraquià va mossegar la mà de l’amo ianqui, va envair Kuwait. L’Oncle Sam va respondre fet una fera destruint no només objectius militars, sinó també tot el teixit productiu i la xarxa de comunicacions del país. Desprès van seguir dotze llargs anys d’un implacable i humiliant setge econòmic i comercial que va aconseguir, entre moltes altres coses, que el setanta per cent del iraquians perdessin la seva feina i visquessin per sota el llindar de la pobresa. Llavors, amb el país fet uns espolsadors, va començar una invasió fatxenda , li van dir guerra, però el cert és que van haver de plantar cara a l’exèrcit més modern i poderós del món amb quatre vells Kalashnikovs i someres artillades, era tot el que els quedava, això i molt d’orgull.

Un cop els ianquis es van imposar, van instal·lar la democràcia sobre la barbàrie. De moment  ha consistit en tres anys de trets i ganivetades, d’homes-bomba explotant pels carrers,. L’aire està amarat de la pols de les runes, del soroll de les ambulàncies, de tolls de sang i d’olor de carn cremada.

L’iraquià era un poble curull d’esperances i plans de futur. Mireu-lo ara.

Gràcies a Bush, i gràcies també a tots els que li hem permès!

Volem repetir amb l’Iran?

Silvestre Entredàlies

REBEL ROSELLA A LES ONES DEL BLAT

El mes passat us vaig explicar les peripècies sofertes buscant l’Esperit del Nadal.

Vaig cercar aquesta pedra filosofal del sentiment humà per tot arreu: en el més gran dels Cristians Renascuts, entre els oripells del Vaticà, a l’emissora de la Conferencia Episcopal Espanyola, al Portal de l’Angel, fins i tot en un arnat Pare Noël. El meu periple però, va resultar ser tan infructuós com tosssut.

Inesperadament, quan els tres reis ja eren a casa seva amb els peus en Saltratos es va produir la sorpresa.

Havent abandonat el meu encaparrament, vaig entrar en una cèntrica (i ja deserta) gran botiga barcelonina. Allà em va atreure una ordenada i melangiosa prestatgeria amb dotzenes de capsetes de música. Els dits em van seguir la vista i vaig sucumbir a la hipnòtica temptació de voltar i voltar una i altra manivela. Cada melodia m’evocava un món, un món únic en cada capsa, però sempre explicat pel mateix autòmat del Tibidabo.

Entre tot aquell bé de Déu de “Gingelbells” i de “Singingintherains”, entre aquell disciplinat onatge de camp de blat, em va fiblà la presencia d’una rebel poncella de rosella que treia el cap desafiadora, era “Qualsevol nit pot sortir el sol“ de Jaume Sisa.

Me l’enduria a casa, decidit. Em vaig adressar al dependent tot demanant-li la capseta amb la melodia número 257. Òbviament no vaig gossar referir-me a la cançó pel seu nom, tement-ne  el desconeixement per per part del jove interlocutor i una provable resposta de remugant i mirada de tansemenfotisme.

Quan el noi, remenant entre les caixes, va trobar la marcada amb el número 257, i va llegir “Qalsevol nit...” se li va il·luminar la cara. El xicot va dir: - En Sisa! És el millor! Ell i en Pau Riba. Jo hagués triat la mateixa. Te l’embolico per regal? -.

Va ser el raig de sol que estava esperant la ponzella, la rosella va esclatar.

La meva cara de babau devia ser impressionant. De cop i volta, i sense buscar-ho (com passa molt sovint) havia trobat el que tan havia estat buscant en el reconsagrat Esperit del Nadal.

El cert és que vaig veure en el xicot amabilitat i sincera empatia, sense impostures ni artificialitats. Un oasi de planera companyonia en un entorn on dominen, en matemàtica combinació, la mala educació i el fals somriure de màscara.

És clar que no em vaig veure en cor d’explicar-li totes aquelles meves elucubracions mentals. S’hauria pensat que em faltava un bull o que me n’havia enamorat.

Aquest encontre m’ha fet reflexionar. Potser encara hi ha moltes persones de veritat entre tota aquesta gent que no deixa seure a les avies a l’autobus. Així com la grolleria i l’egoisme s’estenen com una passa de grip, hem d’estar convençuts que si insistim en els bons sentiments i en comportaments positius la societat farà un tomb. No hi ha altra alternativa. Potser només cal que entri un raig de llum en aquesta foscor d’individualisme.

Ja fa temps ho va dir en Sisa: - Qualsevol nit pot sortir el sol -.

Silvestre Entredàlies

L’ESPERIT DEL NADAL

Fa uns dies, abans de començar aquestes tan nostrades Festes, vaig proposar-me que aquest any buscaria el veritable, l’autèntic Esperit del Nadal. Ja estava ben tip d’anar  contracorrent, d’haver de passar-me dos mesos l’any rondinant del màgic ambient en què la gent com cal s’hi trobava tan a gust. Volia ser normal i gaudir anualment d’una experiència que fins ara només m’havia aportat agror d’estómac.

Volia redimir-me, volia retrobar la llum, i vaig buscar inspiració en el més cobejat del Cristians Renascuts. Potser en les seves accions, actituds i reflexions trobaria el que buscava.

Però en la biografia de George Bush vaig trobar massa arrogància, menyspreu, prepotència, ignorància i molts interessos econòmics passant per sobre del respecte pels pobles i per les vides humanes. Això no podia servir-me de guia per a la recerca de l’Esperit del Nadal, de cap de les maneres.

Potser el referent escollit en primer terme era massa llunyà, potser des del Nou Món les coses es veuen diferents, potser el cristianisme ianqui te més d’espectacle mediàtic que de creença religiosa..

Aniria, doncs, a buscar la llum allà on neix, al cap i casal de la fe cristiana mundial, al Vaticà. Allà, però, en lloc de trobar-me la senzillesa, l’altruisme i la generositat de Jesús, em vaig trobar amb un mastodòntic estament que potser té massa pressa per omplir d’ànimes al cel. Dic això per què, entre altres gràcies, la seva política d’enfrontament directe a l’ús del preservatiu està contribuint a portar a la mort per SIDA a gran part del continent africà. Com haureu entès, tampoc vaig trobar en el Vaticà una clara orientació cap a l’Esperit del Nadal.

Però els camins del Senyor són inescrutables i l’estrella de Nadal pot viatjar actualment en ondes hertzianes, per què no?. Així que vaig sintonitzar uns dies l’emissora radiofònica de la Conferencia Episcopal Española, a veure si veia (o sentia) la llum.

Només vaig copsar-hi insults, calúmnies i una insana i perillosa incitació a l’enfrontament territorial, polític i cultural. En aquesta bilis malintencionada tampoc crec que hi hagués trobat l’Esperit del Nadal.

Potser com què Déu està a tot arreu, i els llocs i formes en què la gent viu el Nadal canvien, aniria allà on l’ambient és intensament nadalenc, al centre de Barcelona un dissabte al capvespre, allà faria una bona immersió de “nadalitat”.

Però el que vaig recollir-hi va ser una àmplia col·lecció d’empentes sense disculpes. En les cares d’aquella massa humana vaig veure-hi més febre compradora que bonhomia cristiana. Altre cop m’havia equivocat de lloc. Amb el cervell reverberat de tanta campana sobre campana i tants peces en el Rio vaig enfilar cap a la Plaça Catalunya.

En la meva fugida cap a la parada del Segalès encara vaig presenciar un fort enfrontament verbal (de moment) entre un malcarat Papà Noël de grans magatzems i uns maleducats adolescents. El naftalínic Santa Claus els amenaçava brandant una contundent campana mentre l’impresentable estol de pubertosos el provocava i feia mofa de la ridícula estampa que l’home havia de fer per guanyar-se el pa.

Ara sí que se’m resisteix l’Esperit del Nadal, no sé pas si el trobaré aquest any.

Desitjo de tot cor que el vostre cas hagi estat diferent.

Silvestre Entredàlies

TOT LLIGAT I BEN LLIGAT

Martin Luther King va dir en la seva frase més coneguda que havia tingut un somni.

Jo ara sento que estic en un malson.

L’acció d’aquest somni que em tenalla les  temples comença ara fa trenta anys, justament en acabar una llarga, cruenta i ben palpable realitat. Té l’inici el vint de novembre de mil nou-cents setanta-cinc.

Veig clarament, com si fos despert, que el vell sàtrapa sí que ho havia deixat tot lligat i ben lligat. Però és clar, no tenia cap pressa; ja se sap que allà al regne dels cels on ara reposa (al costat d’Escribà de Balaguer) el concepte del temps és ben bé un altre.

El seu pla per tenir-ho tot ben lligat consistia en efectuar sis nusos consecutius, sense pressa,  sense pausa.

El primer dels nusos, immediat, va ser deixar que la població fes unes quantes inspiracions profundes i s’omplís els pulmons d’aire fresc. Estaven ofegats, sortien d’un ambient molt viciat. Calia apaivagar la primera bullida d’afany democràtic. Era la pujada del sidral, aviat  se’ls passaria.

El segon del nusos, un cop passada la ressaca, va ser el vital i sacrosant pacte de l’oblit, clau de volta de tot el procés. Aquest no meneallo ajudaria durant els següents nusos a recordar, cada cop més, únicament els aspectes més edulcorats del final de la dictadura, els sis-cents i el desarrollismo, el tendre general somrient amb la néta a coll.

El tercer dels nusos era aconseguir un ambient de llibertats més efectistes que efectives, del que es tractava era d’enlluernar, no pas de donar llum. Els ciutadans, ja confiats, havien d’anar deixant la política en mans de professionals, molt més predictibles, raonables i fàcilment mal·leables pels que havien de nuar la corda. Calia crear una democràcia, impecable en les formes, que no en el fons; i deixar-la caminar, amb paciència. Que la gent hi confies i se’n distanciés.

El quart nus, una feina llarga i constant, consistia en abaixar el nivell cultural, intel·lectual de la població, i laminar l’associacionisme. Atomitzar els col·lectius fins a l’individu.

Qui no caigués en aquest sac, cauria en el de la dependència del fals estat del benestar i del consumisme, entrampat en impossibles hipoteques i préstecs absurds. Calia atiar la inestabilitat laboral i la forta competència entre iguals, tots contra tots.

Ja està tot a punt per al cinquè nus. Comptarien ara amb mitjans de comunicació potents i amb les eternes aliances, d’arrels profundes i ramificacions celestials. L’objectiu: sembrar la mentida, l’odi, la rancúnia. Transformar als babaus isolats en combatents seguidistes i acovardir i encapsular als hipotecats.

Em puja una suor freda per l’esquena i tinc aquell neguit del que sospita que és en territori oníric, però que és incapaç de despertar. No suporto més aquest malson. Vull despertar.

Crido, crido i crido. No vull viure el sisè i definitiu nus, el que sí que ens acabarà ofegant.

Silvestre Entredàlies

JA  NO SE’N DEU PARLAR

Una desgràcia en desplaça una altra. Els informatius i els diaris són implacables màquines de cremar drames. Tan ràpidament com els treuen a la llum, els fan desaparèixer, per cedir espai a un de nou. Són els drames-cleenex.

Fa pocs dies vam poder veure imatges de desesperació al voltant de les tanques frontereres de Ceuta i  Melilla. És aquesta una barrera entre dos móns enfrontats que perden el rumb, Àfrica i Europa. El primer, en la seva fam i feblesa s’enlluerna mirant mar enllà, cap al continent on lliguen els gossos amb llonganisses. El segon, Europa, en la seva opulència i morbidesa s’encega mirant-se el melic, que cada cop li costa més de trobar-se.

Vèiem aquells homes penjats de la filferrada que eren colpejats per altres homes. Vèiem aquells homes fets i drets, avesats a passar-les de tots colors, plorant com a nens indefensos, en els què, de fet, s’acabaven de transformar.

El que potser no era tan fàcil de veure era que aquests nens, que no son ningú als ulls occidentals, que no tenen res, que no els volem ni per ser els últims del cul d’Europa, són el millor dels seus pobles, els més joves, forts, valents i afortunats.

Els seus germans malalts de sida, els seus fills tocats per la malària, les seves germanes vídues de guerra, han dipositat en ells el seu últim bri d’esperança.

Les seves mares, vídues també, ja ni saben de què, els han encomanat la missió d’anar lluny, al país de les meravelles, per treure'ls d’aquest malson que fa dècades que dura i que va a pitjor.

Els seus morts, que ja en són més que els seus vius, estan amb ells, els fan costat i els donen forces.

Per aquesta missió han hagut d’endeutar-se, de vendre’s terres i ramats, eren els rics del poble, els únics que ho podien fer.

El viatge és arriscat i llarg. Molts l’han provat i no se n’ha sabut res més. Moren víctimes de malalties, màfies, saltejadors, militars, policies, o simplement, per mala sort. Envejat és però el que pot aventurar-s’hi.

De la nostra miop manera de veure les coses, ha sorgit la següent pregunta:

Tenim dret a tancar les fronteres europees, a no permetre l’entrada als subsaharians que volen menjar les molles del nostre pastís?

Des de el meu discret punt de vista, la pregunta que cal fer-nos no és aquesta. Les preguntes són:

Tenim dret a seguir propiciant les causes per les quals el millor de cada poble es vegi forçat a abandonar la terra que estima com a única manera de sobreviure?

Tenim dret a seguir destruint la economia, la agricultura, la salut i la convivència de tot un continent amb les nostres ingerències, les nostres polítiques aranzelàries, les nostres multinacionals i les nostres empreses armamentistes?

Pels fets, sembla com si molts de nosaltres sí que ens hi creiéssim amb el dret.

Per la nostra passivitat, es pot deduir que o ja ens va bé o que tant  se’ns en fot.

Silvestre Entredàlies

AQUEST HOME EM PREOCUPA

El xoc de civilitzacions, de la qual tan es parla ara, és potser una característica intrínseca de la raça humana. Portem dintre l’agressivitat contra el veí, contra l’estrany. El veiem, subconscientment, animalment, com a un competidor, un possible adversari. Són diversos els graus en els que s’ha manifestat aquest fenòmen al llarg del temps i en diferents territoris, però, en més o en menys mesura, sempre està present.

Doncs bé, aquest xoc de civilitzacions interessa a uns pocs, el promouen per què els hi és rendible en el plànol econòmic, polític o social. Però la majoria de ciutadans o bé en som afectats directament o bé ens en sentim avergonyits.

Passa una cosa similar amb la sobreexplotació dels recursos naturals i amb el maltractament del medi ambient. Només uns quans en surten falsament beneficiats. A la resta de l’espècie, aquests comportaments l’únic que fan és perjudicar-nos (sobretot a les generacions que encara han de venir).

La capacitat armamentista i tecnològica del humans que creix de manera exponencial, fa que sigui esfareïdora la capacitat destructora dels exèrcits i la indústria actuals.

El cost econòmic, ambiental i convivencial d’aquesta vertiginosa espiral fa ineludible la solució al problema.

Les hostilitats Nord-Sud, Orient-Occident; així com el maltractament sistemàtic al medi ambient s’han d’acabar, hi estem abocats si no volem desaparèixer com a espècie i si volem que el món segueixi sent el que més o menys coneixem ara.

Aquest posar fre, doncs, és innegociable, per pura supervivència. El que es tracta de negociar  és el moment de posar-lo en pràctica i la cadència del canvis a fer.

Aquest mes de setembre, José Luís Rodríguez Zapatero, el qual no tinc pas en cap altar, va promoure a l’ONU el seu projecte d’aliança de civilitzacions que segons ell vol, precisament, evitar el xoc entre Occident i el món islàmic. La iniciativa pretén impedir la consolidació de la incomprensió i el recel, que a alguns tan els afavoreix; així com plantejar la necessitat d’obrir camins d’entesa i d’establir lligams entre aquestes societats històricament enfrontades.

El projecte va avalat pels divuit noms que formen el grup de treball d’alt nivell designat per Nacions Unides. Entre aquests noms es pot remarcar el de Federico Mayor Zaragoza, Desmond Tutu o Mohammad Khatami.

Davant una proposta d’aquestes característiques es pot pensar que és ingènua, que no és convençuda, que és d’aparador; fins i tot es pot pensar que és un brindis al sol.

El que és del tot imperdonable és que es demani a Zapatero davant els mijans de comunicació que es deixi de “tonteries d’aliances de civilitzacions” perquè amb l’enemic “no es pot ni dialogar ni pactar”. Menys perdonable és si aquestes declaracions són fetes per algú que representa a deu milions de votants, que és el cap de l’oposició al Congrés dels Diputats, i que es diu Don Mariano Rajoy.

Ara veïeu per què aquest home em preocupa.

Silvestre Entredàlies

QUIN JOC MÉS BÈSTIA 

 

Ens diuen, ens repeteixen i ens recalquen els mitjans de comunicació que hem d’estar espantats. Hem d’estar acoquinats per un país que intenta, de manera incipientment i amb pocs mitjans, desenvolupar tecnologia nuclear destinada a l’ús civil per a la producció d’energia elèctrica.

Hem de témer per la possibilitat que aquesta tecnologia, en principi pacífica, no es pugui transformar en el futur en un embrió per a la fabricació d’armament atòmic.

L’actitud actual d’aquest país, l’Iran, s’ajusta totalment al Tractat de No Proliferació Nuclear, que va entrar en vigor l’any 1970, i que en la seva última reunió d’aquest mes de maig va ser qualificada de fracàs . El fracàs va venir, no precisament per culpa dels països aspirants al club de l’àtom, sinó pel no compliment de les potències nuclears reconegudes de reduir el seu arsenal. El que han fet aquests, en lloc de limitar el seu poder destructor, és accelerar el desenvolupament de noves armes i construir fins a un total de 30.000 caps nuclears.

L’Índia té entre 35 i 95 caps nuclears, Israel, uns 200; el Regne Unit, uns 200; França, uns 350, China, uns 400; els Estats Units, més de 10.000; i Rússia, uns 18.000.

Totes aquestes armes nuclears en actiu, avalades per més de seixanta anys d’investigació, i per més de 2000 explosions atmosfèriques i subterrànies, aquestes, repetim-ho, no són de témer. Estan en bones mans, ja ho sabem.

Podria fer-nos por aquest arsenal, però al capdavant d’aquestes potències hi ha la Democràcia més Gran del món, el País de les Llibertats. El país de Rambo, Terminator, i sobretot de l’admirat Capità Amèrica. Podem estar tranquils, ells els han adjudicat la patent de cors.

El que ens ha de fer perdre el son, és l’Iran. Fonts ben informades asseguren que el país el controlen els mul·làs, personatges amb barbes llargues que es cobreixen el cap amb turbants, calcen sandàlies polsegoses i, a sobre, parlen llengües inintel·ligibles.

Tota persona assenyada sap que en mans d’aquesta gent no està segur ni un embrionari projecte de central nuclear.

Tot cervell ben moblat, també coneix que els 10.000 caps nuclears dels Estats Units, incloent-hi les noves armes atòmiques de butxaca i l’anomenat programa de “Gerra de les Galàxies” estan ben custodiats i no representen absolutament cap perill.

Als Estats Units no hi ha lloc per a diabòlics mul·làs. Per a preservar el pot de les essències estan els capellans ultraconservadors. Aquests sí que donen confiança, ben afaitadets, tocats pels seus lluents birrets i calçats amb sabata italiana, d’aquella que només trepitja marbre, parlen clar i americà, i fins i tot saben llatí.

Hi ha per això dos indicatius que m’omplen definitivament de convençuda confiança.

El primer és que l’home que governa aquell gran país conserva la calma i es permet fer cinc setmanes seguides de vacances al seu ranxo de Texas.

El segon és que rubrica totes les seves elocucions públiques amb la frase: Déu beneeixi Amèrica.

Silvestre Entredàlies