L’OSVALD CRESTALL

Una de les característiques definitòries de la espècie humana és la seva capacitat de reflexió, d’analitzar els estímuls que rep de l’exterior i inferir-ne conclusions. És el que ens diferencia, per exemple, d’una gallina.

Per poder desenvolupar aquestes aptituds, hom necessita bàsicament dos ingredients. El primer és l’entrada d’un seguit d’informacions, com a matèria primera; i el segon, uns certs períodes de no-entrada de nova informació, per permetre al cervell processar sense distraccions els inputs rebuts prèviament.

 

Sona el ràdio-despertador a la tauleta de nit de l’Osvald Crestall. A les set en punt, amb el butlletí de notícies. Ja el deixa engegat mentre esmorza una mica i surt de casa. Va a agafar el metro, amb els auriculars posats, no sent una mallerenga matinera i estranyament urbanita que refila a punta de dia. A l’andana l’espera més música, anuncis en cartells gegantins. Projeccions entre les vies. Au, cap a la feina. Allà va a tot drap: telèfons, correus, reunions... li passa la jornada volant! Al vespre corre cap al gimnàs, on es barregen una música estrident de fons, els crits sincopats i esbufegants del monitor de la classe de Body Pum, els estímuls visuals de dotze pantalles, dotze, de televisió penjades de les parets, a més del monitor de la cinta de córrer, on l’Osvald sintonitza els gols de la jornada anterior de la lliga. Fins i tot a la dutxa el martelleja el Waka-waka.

En arribar a casa rebentat, sopa de mala manera, i s’escarxofa al sofà per veure com uns famosets de pa sucat amb oli expliquen les seves preteses intimitats i misèries. Això li va bé, el distreu, diu ell.

I quan finalment es posa al llit connecta l’i-pad per consultar el correu electrònic i fer una llambregada als blogs del quals n’és seguidor. Apaga el llum i, ara si, pot gaudir del silenci, de la no-entrada d’informació que dèiem al principi. Aquest període li dura justament cinc segons, fins que s’adorm.

Però no pot reflexionar només amb cinc segons al dia. Així no és capaç de prendre decisions ni serà mai amo del seu itinerari personal present o futur.

 

Un bon dia, l’Osvald, va adonar-se que, sobretot al matí, intercanviant les primeres frases del dia, se li escapaven notes dissonants, el que en diem galls. Va observar-se al mirall, enmig de la seva incipient calvície, va veure una mena de petita protuberància allargada, seguint l’eix del cap, vermellosa i amb textura de berruga. Hauré d’anar al metge, va pensar. A la part central del llavi se li va fer una durícia còrnia i en punta. I ja quan se li van afluixar les dents i va notar uns puntets durs en tota la pell va anar d’urgències espantadíssim.

Allà li van dir, desprès d’una exploració complerta i rutinària: - no es preocupi, és el procés normal tenint en compte la vida que li hem dissenyat, perdó, que ha portat. Ja podem ingressar-lo ara mateix. Prenguis això i relaxis.

 

En despertar-se va sentir un ambient polsegós i sobretot, una fortor característica. Sota seu passava lenta una cinta amb uns objectes blancs, arrodonits. Va treure el cap entre els barrots i va veure dotzenes de caps arrenglerats, que com el seu miraven a banda i banda. Davant el bec tenia pinso i aigua. La sorpresa li va durar pocs instants.

Va centrar-se a pondre regularment, maquinalment, un ou cada dia. I a l’endemà ja no recordava que algun cop havia estat humà.

 

Silvestre Entredàlies

LA CABRA JOANA

 

Avui en dia, les cabres domèstiques són relativament dòcils, manejables i, sobretot productives.

És el cas de la cabra Joana, la que em va explicar aquest cas. Ella és la segona més vella d'un petit ramat del poble d'Erip de dalt.

La Roser, mestressa de les cabres, és experta formatgera, reconeguda entre els entesos.

El ramat viu en molt bones condicions. L'estable és força confortable, l'herba dels prats on les porta la Roser és fresca i abundant. I a la vall el clima és benigne i sense fenòmens extrems.
Tampoc les té aïllades. Això sí, el Tacat, un preciós border collie que les vigila, les hi té prohibit que es parlin amb un boc salvatge que ronda per aquells topants.

Tot i que en els prats més alts on van a l'estiu no hi ha bona cobertura de mòbil, a la cleda tenen internet sense cap mena de limitació, en una mena de ciber-cafè.

Fins i tot a l'autobús amb el que van als prats els hi donen cada dia El Periódico, per que s'informin. I els dies que van al bosc amb el tren les obsequien amb La Vanguardia, per allò de la pluralitat.
També al vespre poden veure la televisió, amb la varietat i qualitat que ja sabeu que hi és habitual. Això les ajuda a entendre el nostre món i adoptar pautes de comportament adequades a la seva classe i funció social.

La història que us apuntaré va començar quan les cabres, d'amagat de la Roser i del Tacat, poc a poc van trobar la manera de veure's amb el boc salvatge i altres animalons que fins ara els hi eren estranys i fins i tot temuts.

Ells les van ensenyar que hi havia altres maneres de veure la realitat. Que existien altres diaris, que la televisió els està buidant el cervell i espatllant el seu model de comportament. Que a internet hi ha coses molt més interessants que fer el xafarder a Facebook, amarar-se amb l'Sport.com o embrutir-se amb la zoofília.

Del veterinari mai havien sigut grans amigues, però sí que confiaven cegament amb la Roser. Ella les cuidava i les menava cap a les feixes més frescals, les munyia delectablement, alleugerint el mal que els feia el braguer cada matí i cada vespre. En el Tacat també hi tenien gran confiança, les protegia del llop i les hi feia passar la por, encara que fos amb alguna lleu queixalada.

Del primer que van sospitar va ser d'aquell home amb davantal de plàstic tacat de sang que tot sovint les visitava i que quan ho feia, trobaven a faltar algun cabrit.

Van arribar a pensar que estaven tots conxorxats, que només les volien per fotre'ls-hi la llet i els cabrits i que entre ells s'ho manegaven tot amb males arts i joc brut. Però només eren sospites. Va arribar un dia, però, que la pilota va ser tan grossa que fins i tot els diaris més controlats no van poder amagar desenes de casos de corrupció, malversació, evasió de capitals, espionatges camarguesos, vergonyants trames reials.

Llavors, un bon dia la Paulina, una cabra joveneta de la colla, va preguntar al conductor de l'autobús si algun cop, puntualment, no podrien canviar de diari, i poder llegir La Directa, El Triangle o fins i tot el Cafè amb Llet; i el Tacat, nerviós, li va fotre immediatament una forta mossegada a la cuixa, per insolent.

Li va trencar l'os de la cama. I va esclatar la rebel·lió.

 

Silvestre Entredàlies

DEUTE LÍCIT?

 Quan llegim el diari, en arribar a la secció de “relax” normalment fem una llambregada de cua d'ull i passem ràpidament de pagina. Ho fem invisible. No existeix.

Allà, però, hi ha anunciada la Liam, una noia que te un deute contret amb la organització que la va portar fins aquí amb el compromís d'un futur pròsper a Europa. Ella va rebre uns diners, un bitllet d'avió i altres facilitats que ara li és impossible de tornar d'una manera diem-ne ortodoxa. I és així com, providencialment, un altre conciutadà seu li va oferir fer front als seus deutes. A canvi havia d'ingressar en un pis de timbre vermell i ser el petita joguina d' obsessos occidentals, la massatgista del final feliç.

Crec que estarem d'acord en no considerar aquest deute com un compromís lliure entre dues parts amb total coneixement de l'operació. Més aviat el veiem com una meridiana i claríssima extorsió, un acte delictiu i premeditat d'abús de poder i d'informació.

 

L'Anselm, l'any 2006 va comprar un pis i, desprès d'estalviar tota la vida, veient com els preus dels habitatges li fugien cada cop més ràpidament, va haver de prendre una determinació certament arriscada, entre l'espasa i la paret. O signava hipoteca immediatament, o els preus, tan enfilats se li escaparien per sempre. Tothom li deia. La percepció que l'entorn li havia creat era que una caiguda de preus, o fins i tot una frenada en l'escalada era certament impossible, i d’altra banda, ell seria capaç de saldar el deute. És el que realment creien les entitats financeres i el sector immobiliari?

 

En aquest cas, les opinions són diverses. Hi ha qui creu que l'Anselm ja és prou gran i que no haver-s'hi fotut, en camises d'onze vares. Hi ha també qui pensa que en aquests casos també existeix abús per part de l'entitat financera, i culpa i coneixement desigual a l'hora de formalitzar compromisos de difícil compliment.

 

Els Estats, o alguns polítics actuant com a Estat i per tant, representant-nos a nosaltres, ens han endeutat terriblement, a tu i a mi. Jo no he estat consultat directament en si estava conforme a subscriure un deute d'aquestes dimensions i condicions, i tu? Sembla, malgrat tot, que l'haurem de pagar sí o sí.

No seria saludable analitzar si aquests deutes han estat contrets en condicions de voluntat explícita, de coneixement de les circumstàncies i possibles conseqüències per les dues parts?

 

Fa uns anys, bona part de l'opinió pública europea estava a favor d'escoltar les tesis que pregonaven la condonació total o parcial del deute extern de certs països pobres entrampats en aquesta qüestió.

Aquest plantejament sembla deliberadament descartat de les opinions que apareixen en la premsa respecte al deute contret ara pels països del primer món.

 

Plantegem-nos quin és el veritable objectiu de qui ofereix el préstec.

En el cas de la noia del primer paràgraf, és clar que l'objectiu del prestador no és que el préstec sigui  satisfet, sinó el tenir la noia en règim de pràctic esclavatge. Recuperar el capital és secundari i irrellevant.

Doncs, quin és l'objectiu i les circumstàncies del préstec hipotecari de l'Anselm?

I dels préstecs fets als països africans per part del Banc Mundial i del FMI?

I de l'endeutament actual d'estats com el nostre?

 

Abans d'estar d'acord amb pagar, a resignar-nos amb les retallades, analitzem sense por a la veritat.

I diem les coses pel seu nom. A les crisis, crisis. I a les estafes, estafes.

 

Silvestre Entredàlies   

JAUME DOSRIUS (part 3 i última)

En Jaume Dosrius està ben fotut. El que havia sigut fa anys el seu millor amic l’acabava d’estafar deu mil euros.

D’altra banda havia somiat que un paleta li arreglava falsament l’arc malmès que simbolitzava la vida equilibrada d’en Jaume.

En Dosrius no és un home rancuniós, i va arribar a la conclusió què si en Miquel li havia fet això, és que realment estava immers en un embolic enorme.

Però, és clar, ara ell també tenia un bon embolic. No podia explicar-li a la Dolors, la seva dona, com havia sigut que el compte corrent s’havia eixugat. Així és que no li va explicar, i el merder va ser més gros.

No es pot dir que això fos la causa d’un divorci violentíssim i ruïnós, doncs la relació ja anava pel pedregar feia temps. D’altra banda a en Jaume li va venir de nou, no n’era conscient que la Dolors, al seu costat, s’estava florint en vida, més ben dit, no n’era conscient de la Dolors.

La vida d’en Jaume havia començat a esquerdar-se. Les pedres de la seva arcada anaven caient sense aturador.

Uns mesos més tard, ja estava fent cua al menjador social. I allà va ser on en Jaume va tornar a veure en Miquel, uns llocs més en davant. En reconèixer-lo, primer va reaccionar mínimament, com si veiés un conegut qualsevol. Però de cop li va pujar una glopada de sang insuportable al cervell. Tota la rancúnia amagada va aflorar i va focalitzar en en Miquel la culpa de tot el que li estava passant. Va deixar les bosses a terra i va anar cap a ell. Bon dia, Miquel, va dir-li. La resposta ja no va poder ser emesa. En Jaume va agafar-lo ben fort pel coll, amb les dues mans, com només havia vist a les pel·lícules, i va estrènyer fort. En Miquel es va anar posant vermell, morat. Van caure tots dos per terra.

En Jaume no ha sabut mai com va arribar fins aquest punt, com tampoc sap com, en l’ultimíssim moment va afluixar la força sobre el coll d’en Miquel.

Va arribar la policia amb un cotxe patrulla. També portaven una retroexcavadora i un camió petit. Amb la retro van anar collint del terra les restes de la fantàstica arcada Jaume Dosrius, la van carregar a palades al camió i van anar a llençar-la a l’abocador. El carrer va quedar ben escombrat, com si no hagués passat res. Tot en ordre, tot normal, no us amoïneu, ciutadans.

Ara, un cop passat tot, els amics d’en Jaume mirem amb uns altres ulls les persones que dormen al carrer, les que mengen a Cáritas, les que furguen els contenidors. Els mirem com si fossin en Jaume, en Miquel, qui sap si demà serem nosaltres. Hem entès que el món que estem deixant que construeixin altres, és així de bèstia.

I ara fem costat a les arcades enrunades, cadascú com pot i a la seva manera, però els donem un cop de mà. Per ajudar-los a sortir del forat o per què el forat no sigui tan fosc i tan fred, mentre intentem tornar a prendre el control de la societat per fer-la, altra cop, més justa i més humana.

Per en Jaume i per en Miquel.

  

Silvestre Entredàlies  

EN JAUME DOSRIUS (part 2)       

                                                                    

En Jaume Dosrius acabava de tenir una experiència vital, traumàtica. L’havíem deixat quan, despenjant el telèfon de casa seva, va tenir la visió d’un paleta escapçant l’arc perfecte de la seva vida. Aquest senyal era inequívocament  l’inici de la decadència d’en Jaume. Quan a un arc li treus una de les seves pedres, està condemnat a esfondrar-se. Aquest és el missatge que va interpretar en Dosrius en veure l’escena.

Per sort, la funesta premonició s’havia equivocat. Qui trucava era el seu amic d’infantesa i joventut, amb qui va fumar el primer cigarret, amb qui va obrir la primera revista porca, per qui ho hauria donat tot.

En Miquel volia que es trobessin, després de tants anys de no veure’s. L’enyorava.

Van quedar. Van riure molt, es van comparar les calbes, les panxes, les arrugues. Però les rialles es van glaçar en comparar les vides que havien dut. En Jaume, que de jovenet anava sempre a remolc i rebia totes les trompades, la vida l’havia tractat després a cos de rei. Per contra, en Miquel, el menja-mons, el pinxo de la colla, en separar-se, havia anat sempre pel pedregar.

En Miquel va dir-li que havia pensat molt amb ell aquests últims mesos, quan el seu calvari havia tingut una fase desbocada. No l’havia trucat per què en Jaume no es mereixia que li escalfés el cap, que cadascú havia de treure les seves castanyes del foc. Ara ja les havia tret. El divorci, la custòdia, la fallida de l’empresa, els llargs mesos d’atur. Tot estava solucionat, ja podia telefonar l’amic, que ja no li amargaria l’existència. En Miquel li va explicar que per fi tenia feina, d’encarregat en una benzinera molt ben situada, ah, i amb un bon contracte. Que tot aniria bé a partir d’ara, ja havia sortit del pou.

-Què poca-solta ets, Miquel. M’havies d’haver trucat quan necessitaves ajut. Per això estem els amics.
-Bé, de fet, no sé com dir-t’ho. Queda un serrellet.

El serrellet, al final de molts circumloquis i gots de tub, va resultar  ser de deu mil euros, i en Jaume els hi va deixar, allà mateix, sí senyor, com a mostra d’amistat, confiança i fermesa d’armilla.

-La Dolors ho entendrà, n’estic segur.

Tornant a casa aquell vespre, entre els vapors etílics, va tornar a veure un paleta, aquest cop refent-li l’arcada. Havia quedat perfecta. Com si mai no hagués passat res. Què bé, Jaume, poder donar un cop de mà als amics.

Divendres, sortint de la feina, aprofitant que la dona era voltant amb les seves amigues, en Jaume va anar a veure al Miquel a la benzinera. Farien una cerveseta.

L’home de la granota li va contestar que no coneixia cap Miquel, ni ningú amb la gran piga a la galta que li descrivia en Jaume. Ah, i que feia anys que l’encarregat era el mateix.

 En Jaume, tot just arribant a casa, desorientat, va palpar la nova pedra, la picà amb els artells. Va tornar a picar. Li va venir pànic. És buit, ben buit.

Va trucar al número de mòbil que en Miquel li havia donat. Qui va despenjar tampoc coneixia en Miquel. En Jaume va treure les claus de la butxaca i va rascar la pedra. Li suava el front, se li eixugà la gola. Era cartró. La pedra no hi era i l’esquerda havia crescut.

 

 

Silvestre Entredàlies

EN JAUME DOSRIUS

 

La família, les amistats, la feina, la hipoteca, l’enteresa anímica, la salut mental...

Aquestes peces se sustenten les unes a les altres com en la volta d’un arc de pedra. Si en traiem una i no estintolem adequadament l’estructura, l’equilibri se’n va en orris i el sistema col·lapsa tard o d’hora.

Els carrers de Barcelona son plens de sacs de runa provinents d’esplèndides arcades. L’agressivitat de l’ambient i la poca cura i vigilància de l’entorn els ha portat  on són.

Fa ben poc anaven amb la mirada esmolada, la barbeta altiva, repicant talons de sabata italiana. Ara, arrosseguen els peus i només aixequen la vista dels panots del carrer per regirar papereres i contenidors.

En Jaume Dosrius, vestit de marca, ulleres de pasta i Audi al garatge, esmorza al bar que hi ha davant de l’oficina bancària on treballa. És un home massa ocupat i ambiciós per  estar-se dormint fins l’hora d’entrar a la feina. Així doncs, matina, i metòdicament es menja mig entrepà  de formatge amb un quintet, seguit d'un cafè amb llet  i un mini-croissant de xocolata. Cada matí el mateix. Aprofita el temps al màxim, repassa els correus electrònics, consulta la premsa econòmica internacional, tot per començar a tope la jornada, rendint al màxim des de primera hora.

Observa com, cada matí un empleat de seguretat vestit de marró retira la runa que dorm al caixer automàtic damunt de cartrons. En Jaume fa un glopet de cafè amb llet. Després, com un rellotge, una treballadora vestida de blau ventila, neteja i desinfecta el local. Dosrius queixala el croissant.   Tot és a punt i s'ha fet l'hora. Recull la paradeta , engrapa el maletí, passa per caixa i surt del local.

Que lluny li queda tota aquesta desferra de gent que dorm al caixer, pensa ell, són dos mons paral·lels tan propers i no obstant d'impossible trobada.

En creuar el carrer, just després de renegar-li a un ciclista i abans de re col·locar-se el tupè, és quan sent un soroll rítmic, repetitiu, gairebé imperceptible i momentani. A mig matí, a l'oficina torna a sentir el martelleig, aquest cop més fort, però el seu ajudant, amb unes qüestions de tràmit el distreu, i ho oblida.

És en tornar a casa, ja pujant amb l'ascensor quan altre cop sent el cadenciós sorollet, més fort que abans. Surt de l'ascensor i en posar les claus al pany, sent ara, barrejat amb els repics, el telèfon de casa seva. Dóna tres voltes al pany, fa dues llargues gambades i despenja l'aparell d'una revolada. Quin malson, ara per l'auricular sent claríssimament una maceta picant contra l'escarpa, un cop i un altre. Potser per l'esprint, per una sobtada baixada de pressió o de sucre li ve un mareig intens. La vista se li fon a negre i quan li torna, veu davant seu al paleta treballant, l'origen del martelleig. Just en aquest moment, entre un sord estrèpit i un petit núvol de pols, l'operari acaba de desprendre la clau de volta d'un arc fins llavors perfecte.

Està clar que aquest arc té nom, i és: Jaume Dosrius.

 

Silvestre Entredàlies

LA MONTSERRAT I EN MANOLO

Fa tants anys que van casar-se. Va ser un matrimoni de conveniència. Els parents i els padrins els insistien que l'amor ja vindria amb el temps, amb bona voluntat i amb la coneixença mútua.

Ja ni se’n recorden si va arribar mai l’estimació entre ells.

La Montserrat sempre ha estat bona treballadora i es guanya bé la vida. Fora de casa està molt ben considerada, però entre aquelles quatre parets se sent acomplexada pel fort caràcter dominant del seu marit, en té una certa dependència psicològica.

El Manolo sempre li diu que si no fos per ell que la protegeix i li administra els diners vés a saber què se n’hauria fet d’ella, pobreta. Ell potser també està enganxat a aquesta situació de poder.

Però últimament la lliga massa curt, la menysté més del que era habitual. Els veïns comencen a adonar-se que en aquella casa passa alguna cosa, tot i que sigui un afer intern, a l'escala se senten crits i estirabots.

La Montserrat ha passat èpoques de tots colors. A cops més conformista, a vegades més rebel, però sempre sacrificant-se ella pel bé de la relació, de la parella, o directament pel bé d'ell.

Les relacions amb aquests tipus de vicis si s'allargassen molt arriben a un punt crític a partir del qual no pot seguir pel mateix camí; l'escalada de dominació és massa forta, hi ha un punt d'inflexió. Dos camins són possibles. En el primer, l'individu dominat renuncia totalment a la seva personalitat, identitat i autoestima, i el dominador incrementa de forma extrema la seva violència, buscant una reacció cada cop menor de la víctima. En el segon camí,  el subjecte dominat es rebel·la i inicia un nou camí allunyat del dominador, un cop superats els primers moments de reacció irada de l'altra part, en desaparèixer la relació la tensió s'anul·la.

Si s'opta pel segon camí, després els dos membres de la parella poden refer les seves vides per itineraris emocionalment més estables i sans.

Alguns dels seus fills li diuen a la mare que hi ha altres problemes més urgents per a ells, qüestions gairebé de subsistència diària. També són conscients d'altres problemes més greus, planetaris, mediambientals.

Li diuen que potser ara no és el moment, que cal administrar bé les forces. Però és que el pare no s'arremanga per solucionar aquests altres temes. I la Montserrat ha de tornar a ser la dona valenta que havia sigut per posar-s'hi ella.

La Montserrat, no és que vulgui separar-se, és que ho necessita urgentment. Ho necessita per sobreviure mentalment i emocionalment, per no transformar-se ja definitivament en una ombra, un espectre del que havia estat alguna vegada, quan era soltera.

No és que tingui res en contra d'en Manolo, però hi ha persones que no poden ja viure juntes. De ben segur ell estarà més tranquil després i podrà tirar endavant. Això ja ha passat moltes altres vegades i s'ha superat.
Ànims, Manolo!

 

Silvestre Entredàlies